Josep M. Soriano Bessó

Joaquín Barberà Martí

«Vaig nàixer en 1930. Els meus pares eren Joaquín Barberà Martí (que donà la casualitat que teníem els mateixos cognoms), fill del tio Pepe el de Faba que era peroler, i Filomena Martí. Ma mare era Dolores Martí Tàrrega, germana del tio Pepe el Justo i que eren fills de José Martí Sanfaustino i de Justa Tàrrega Forriol, Garrofina, filla també de perolers. Érem quatre germans, i només quede jo. Faltaren Dolores, casada amb Ricardo el Perico; Asunción i també Francisco. Vam nàixer tots al carrer de Castelló, molt a prop del cavalló, i sempre hi visquérem. Pel corral teníem comunicació amb la casa on vivia la meua iaia, al carrer Sant Hipòlit, i la vida la fèiem en les dues cases.

293

Mon pare era mestre d'aixa, i aprengué l'ofici a València, al carrer de Sant Vicent de fora. En eixe taller, segons contava mon pare, feien carros i carruatges de totes les classes : tartanes, cabriolets, cotxes de cavalcada, cotxes de les novies i fins i tot, cotxes d'eixos negres per als soterrars. Comencí a anar als cagons de la tia Mariana, al carrer Major, prop de l'Ajuntament; i ja en guerra, als sis anys, aní a l'escola que estava en el convent de les catequistes. Monges no n'hi havien eixos anys perquè havien hagut d'amagar-se. En aquells anys de guerra a Alaquàs hi havien dues escoles nacionals i a les classes anàvem xics i xiques junts: una escola estava en el convent de les Oblates i l'altra, on anava jo, estava en les catequistes. Hi havia també, en la part nova de les catequistes que dona a la placeta de la Creu, un internat i una escola d'orfes de carrabiners. Els xiquets del poble entràvem per la banda del molí, i anàvem a les classes que vorejaven els fondos de la séquia, que ara és l'avinguda de Miguel Hernández. Dels anys de la guerra tinc en la memòria els refugis. Recorde que n'hi havien al carrer de Sant Jeroni, al carrer Benlliure, a la plaça del Casino, i al Carrer Major. També n'hi havia un de refugi al convent de les catequistes, que tenia una entrada davant d'on feien escola. Quan sonava la sirena, els xiquets començàvem a córrer per a entrar. Jo anava sempre junt amb Toni Rius, que era dos anys major i vivia en el veïnat. Corríem davant de tots i, sense que els mestres ho advertiren, se n'eixíem per una boca que donava a l'hort de tarongers, i començàvem a menjar taronges. Després no hi havia manera de llevar-nos l'olor... Les sirenes hi havia moments que sonaven tres o quatre vegades a la setmana. Quan estàvem al refugi ens esperàvem a què deixaren de sentir-se les canonades que tiràven els de la defensa antiaèria situada allà en els jesuïtes, anant a Torrent. A l'estiu, de v(...)