valencià | castellano   

Buscar
  Història Oral

Any:1997
Pg:152-156
Títol: «Pura Bessó Peiró».
Autor: Soriano Bessó, Josep Mª
Període: Història Contemporània
Matèria:  Biografies
Segles: XX
Tema: Història Oral-Biografies i història familiar-Biografies
Idioma: Valencià



Vista prévia
PURA BESSÓ PEIRÓ

Jo vaig nàixer el 2 de febrer de 1914, el dia de la Candelària i per això em posaren de nom Purificació. Tenia dos germans majors: Pilar que morí jove deixant dues filles menudes, i Ramon que només acabar­se la guerra es casà en Torrent. Tots els meus avis i tots els meus besavis eren d'Alaquàs. Mon pare, Micalet Bessó Gil, era de cals Blaiets. Germà de Pepe el Roig; de Vicent, pare dels viaros; d'Hilario, que es quedà fadrí; i de Lluís casat amb Tereseta de Pau. I germanastre, de pare, de la tia Blaia, que fou mare de Salvoret casat en Aldaia, Vicentet de ca l'Àngel, Maria la dona del tio Terencio, Teresa la dona del tio Pistoles, i Patrocinio casada amb Domingo Medina. A tots els germans de mon pare els deien els Blaiets, i eren cosins germans dels moltes altres que també portaven el cognom Bessó: els germans Patilles, els de ca les Blaietes, el Blaiet de la placeta dels Ollers, Paquita i Carmen la Bordaora, filles del tio Batiste...parem perquè ho faríem massa llarg. Ma mare, Ximeta Peirò Portalés, era de ca Bocaos. També amb una rastrera de germans: Ramonet en descendència a Benicarló, València i Estats Units; Francisqueta mare de set fills: Francisco, Francisqueta, José Mª, Ramón, Isabel, Carmen, Maria, i Vicent, que viu en Torrent i és l'únic que queda; Pepe, pare de Maria, que no estava bé era deficient, i de Mercedes casada amb Jeroni; i el més menut Federico el Metge, pare del practicant que li diuen igual, de José Ramón, de Maria Araceli, i de Pilar. I espera que encara en queda una altra: Remedios, casada en Paterna i amb cinc fills. Imaginat si m'eix llarga la rastrera de cosins... Ramonet el Bocaos, el meu iaio, tenia una bona hisenda però va morir prou jove, en 1895 al poc d'estrenar­se el nou cementiri i sent ell l'alcalde. La dona havia mort uns anys abans, en el còlera de 1885. Quan morí el meu iaio, els fills tenien entre els 10 i els 25 anys, i els costà molt tirar avant. Mon oncle Federico encara pogué, a base de molt de sacrifici i de l'ajuda dels germans, treure's la carrera de metge. El meu iaio va morir sient l'alcalde. Segons contava ma mare d'un sofoco que agafà. I ara voràs per què. Resulta que des de València els donaren ordre que vigilaren el pes del pa, perquè segurament alguns forns acostumaven a abusar. Un dia anà a buscar­lo l'algutzil perquè s'havia presentat una denúncia,contra un forn del poble, per banda d'un veí. Amb la seua tartaneta se'n
-152-

anà a Torrent a reclamar la presència del jutge, però quan arribaren al poble els del forn havien tallat a rebanades tot el pa que els quedava. I clar, la denúncia quedà en un no res. Es veu que tot aquell mareig l'afectà molt i aquell mateix dia li agafà(...)



Licencia de Creative Commons  Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-No Comercial-Sin Obra Derivada 3.0