VICENT SOLER Catedràtic de la Universitat de València i un d'Els 10 d'Alaquàs

ELS 10 D'ALAQUÀS

Alaquàs posa la casa A poqueta nit del dia de sant Joan de 1975, Alaquàs va ser l'escenari d'un dels fets més significatius del tardofranquisme valencià. La policia detenia 10 persones que estàvem reunides a la casa d'exercicis espirituals de la Puríssima amb tota mena de parafernàlia a l'ús: acordonament del lloc, pistoles, crits, furgó cel·lular i tota la resta. El fet, però, passava desapercebut a la localitat perquè la Puríssima aleshores era un edifici ben aïllat, només voltada de pins i d'una tanca altíssima. Alaquàs havia posat la casa, doncs, i no s'havia pogut assabentar d'un fet tan transcendental. Ni tan sols els centenars de ciutadans generosos i anònims que al poble lluitaven per les mateixes coses que els reunits a la Puríssima. Sens dubte, la repressió informativa del moment ho feia tot això explicable. Però, perquè fou tan significatiu aquest fet?. Anem a pams. El 1975 el dictador encara vivia. Vivia i molt, almenys per a mantindre el règim en peu a cop de repressió. De fet, uns mesos després serien afusellades cinc persones per raons polítiques. Tot i això, les coses ja no eren com anys abans. El successor anunciat de Franco, Carrero Blanco havia estat mort; la resta de dictadures de l'Europa occidental, Grècia i Portugal, havien estat enderrocades; i, sobretot, l'emergència d'unes classes mitjanes, com a conseqüència del creixement econòmic dels darrers quinze anys, jugaven a favor de fer inviable un franquisme sense Franco. D'això n'era conscient quasi tot el món excepte els nuclis més durs del règim. L'oposició política sí que ho era, de conscient, i configurà acords unitaris per tal de precipitar la caiguda de règim, és a dir, en el llenguatge de l'època, de precipitar el trencament democràtic. A nivell espanyol, en un primer moment, se'n configurarien dues de plataformes unitàries: una, al voltant del partit més important en la lluita antifranquista, el Partit Comunista, amb el nom de Junta Democràtica, i l'altra, al voltant del PSOE i de la democràcia cristiana, amb el de Convergència Democràtica. Al País Valencià (així es denominava correntment aleshores l'actual Comunitat Valenciana) les coses no anaven exactament així. Molts lluitadors antifranquistes volien lligar la recuperació de l'autogovern a la resta de demandes de llibertats polí-

-93-

tiques. Calents d'orella com estaven els valencians, perquè la guerra civil del 36 al 39 havia estroncat el procés de consecució d'un Estatut d'Autonomia en el marc de la Constitució Republicana, no volien perdre ara novament el tren. La Taula Democràti(...)